Literatura de tradició oral

Des de el moment en el que vam intentar precisar que s’entén per literatura de tradició oral, ens trobem en una contradicció, perquè això suposa denominar com “literatura” a les tradicions que es transmeten per mig de la paraula parlada. (PELEGRIN, 19842). Fins que l’escriptura no es va generalitzar, tota la literatura va ser oral. Quasi tots els textos orals estan relacionats amb la literatura sagrada dels pobles, inclús textos profans, com contes i llegendes.

M. Frenck (1982) precisa que, ja en l’Europa medieval, es llegia en veu alta els textos, quan no es recitaven de memòria o cantaven. I, al segle d’Or, la literatura  entrava molt més per l’oïda que per la vista. No existia la lectura privada, solitària i silenciosa. M. Frenck recollix la recomanació de Timoneda amb respecte als seus contes: “que ho sàpigues contar com ací van relatats, per a que no perguen la gracia amb la que van ser composts. (1982).

Ací es troba la calitat literària que creiem que es deu exigir en la literaturització del material tradicional, donada la seua presencia i contribució a la configuració del sistema de la Literatura Infantil i juvenil (LIJ).

A més, la transmissió de tradició oral està subjecta a transformacions que seran mes o menys abundants segons el control que el narrador provoque al missatge tramés. Així, quan les tradicions es transmetien exclusivament entre grups socials minoritaris, la possibilitat d’alterar el contingut de tradició es molt menor que si circula per tota una comunitat.

En general, les causes que provoquen majors modificacions en la tradició oral son els canvis social, que puguen alterar o deixar sense sentit determinades tradicions que abans estaven en ple vigor, i la pèrdua de memòria u oblits del narrador, que es freqüent en les societats modernes de caràcter urbà, en les que l’hàbit de contar o recitar històries als familiars o en les reunions socials se ha perdut en bona part.