Rondalla: Els tres pèls del dimoni

Quan vam saber que havíem de fer una rondalla, vam començar a preguntar als més majors de la família. Alguns avis no parlaven valencià, aleshores podien contar-nos alguna però en castellà. Per sort, el iaio d’una integrant del grup va ser mestre i encara que no viu, la seua dona conserva tots els llibres que ell utilitzava, a més ens va recomanar anar a parlar amb un amic d’aquest que eren professors de la mateixa d’escola. Varem decidir anar a parlar amb ell totes juntes perquè l’home estava disposat a parlar amb nosaltres. L’home es deia Josep, aquest no tenia rondalles en llibres però en sabia de memòria moltes. Ens van fer molta gràcia dues de les que ens va contar, aleshores varem començar a buscar per Internet i pels llibres. Al fi varen trobar una d’elles més o menys com ell ens l’havia contat en un llibre anomenat “Rondalles populars valencianes. Antologia, catàleg i estudi dins de la tradició de la folklore universal.”  Al llibre fica que aquesta rondalla pertany a les rondalles meravelloses dins de les rondalles valencianes populars.

Ens ha agradat aquesta rondalla perquè parla de com un jove que és molt pobre s’acaba casant amb la filla del rei, però abans d’açò ha tingut que passar unes dures proves per a ser acceptat dins del palau, aleshores és una mostra de com les diferències socials malauradament influeixen en la vida, i com a futures mestres ens agradaria mostrar als alumnes que això no deu ser així i que hem de lluitar per allò que volem coste el que coste.

Perquè fora més fàcil d’entendre per als xiquets hem modificat alguna paraula perquè no era molt coneguda o era molt difícil d’entendre, canviant-la per paraules semblants de significat o amb la mateixa intenció. També hem llevat coses molt repetitives, o que creiem que  no eren necessàries. A més hem canviat noms per determinants o pronoms… Ací deixem la rondalla modificada i adaptada per nosaltres.

Els tres pèls del dimoni

Això era una vegada un  xiquet que va nàixer al nucli d’un poble petit, i la madrina, mentre l'acaronava, li va dir que en un futur  tindria molta sort i seria molt feliç, i que es casaria amb la filla del rei.

Al ser un poble xicotet va arribar a oïdes de tots i, és clar, va arribar a també a les del rei, i aquest, que s’enfadava a la mínima, es va enfadar molt, i per això va enviar els seus criats a que buscaren a el xiquet i el mataren. Estos criats, en veure'l, els va donar llàstima i perquè ningú  li fera mal, van fer amb joncs una cistelleta, el van ficar dins i el van tirar al riu, pensant que potser algú l'agafaria i el salvaria, i així no es moriria tan petit. I així va ser que el xiquet va anar riu avall, riu avall, pel corrent, fins que va aplegar a un molí.

El moliner, que anava per la vora del riu, va veure una cosa pel riu, però com que era molt petit, fins que no va estar ben a prop no es va adonar que era un xiquet. Aquest quasi se’n va davall les pales de la sénia que movia el giny del molí.

 Quan el moliner es va adonar que era un xiquet i que, a més a més estava viu, es va tenir  alegrar molt. De seguida se’l va emportar a casa a dir-li-ho a la seua dona.  Tots dos es van posar molt contents perquè no tenien família, i van pensar que si no eixia ningú que el reclamara se’l quedarien i  seria per a ells.

Com que ningú no el va reclamar, el xiquet es va criar en eixa casa, tot aprenent les faenes de moliner i forner; com ara pastar o apanar el pa.

Van passar molts anys i es va fer fadrí, i quan tenia divuit o vint anys, era un xicot molt polit i molt ben presentat.

Resulta i va, que per eixa època, el rei estava  per aquella zona ,de cacera,  i com que necessitaven algunes coses es van acostar al molí per demanar pa i companatge.

En arribar-hi, els moliners els van rebre tot fent reverències, i el rei es va adreçar al moliner
-I vostés... tenen molta família?

El moliner li va respondre:
-No, no senyor, només este fadrí. Nosaltres no tenim família, este xicon és que ens el vam trobar, que el duia el riu corrent avall.
-l quants anys té?     -va seguir preguntant el rei.
-No ho sé si deuen ser dihuit o vint anys!

El rei, de seguida s'ho va pensar tot: "Este és l'infant que vaig manar jo als criats que el mataren".  Va cavil·lar una malifeta, i li va dir al xicot:
-Tu ets valent?
-Sí senyor.
-No tens por a res?
-Bé, doncs... no
-Aleshores, em faries un encàrrec per al palau?  Li duries una carta carta a la reina de part meua?
-Sí senyor, amb molt de gust.

El rei va escriure la  carta i li la va donar al xicot. El rei es va sorprendre un poc de la gosadia del fadrí, i es va quedar pensant: "No arribarà al palau, perquè ha de passar per una serra on hi ha molts bandolers, i  segur que l'atraparan”.  A més a més, a la carta posava que tan punt no arribara al palau, si és que hi aplegava, que el mataren.

Al xicot se li va fer de nit a la muntanya, i es va ficar en una cova a dormir.  Resulta que aquella cova era dels lladres, i quan estos van anar a quedar-s'hi van trobar el xicot, que a vora el foc dormia com una soca. Li van veure una carta que se li n'eixia per la butxaca, li la van agafar i la van llegir.

En assabentar-se del que posava, els lladres es van compadir ien comptes de posar això, li van canviar les paraules, i on posava que el mataren, ells van posar que el xicot es casara amb la filla del rei punt no hi arribara.

l així es va fer: el xicon va aplegar al palau, va donar la carta a  la reina i els van casar.

Al molt de temps quan va acabar la cacera, va aplegar el rei al palau, i clar... es va quedar tot sorprès en veure el xicot casat amb la seua filla, i va pensar: "Això com pot ser!?, si jo a la carta deia que el mataren!". Com que va veure que no podia fer-hi res, li va dir al xicot:
-Mira, xicon. si vols quedar-te ací amb al meua filla, has de fer una altra prova!
-Sí senyor, la que vosté vulga! va respondre el xicot.
-Has d'anar a la cova del dimoni i portar-me els tres pèls del dimoni.
-Si senyor. Bé, diga’m vosté per on he d'anar.
-Has d'anar per tal i tal poble, per ací i per allà!

El bon xicot se'n va anar, i va arribar al primer poble,  en veure a un home li va preguntar:
-Vaig bé per anar a la cova del dimoni?
-Sí senyor. Mire vosté, podria preguntar-li al dimoni per què hi ha ací un arbre que abans feia pomes d'or i ara s'ha assecat! -li respondre l'home.
-Si senyor, quan vinga li ho diré.

El xicot enfilà per un camí i se’n va anar per on li havien dit. Va arribar al segon poble, i en veure una vella que se li acostava, va tornar a preguntar:
-Que vaig bé per anar a la cova del dimoni?
-Sí. fillet, sí. Mira, al mateix temps, quan vingues,  ací hi ha una font que brollava vi i ara s'ha assecat. Pregunta-li-ho al dimoni, que ell segur que ho sap.
-No patisca, quan vinga jo li ho diré.

Va seguir caminant fins que va arribar a un riu, on hi havia un barquer, que sempre estava amb els rems, i li va preguntar:
- Que vaig bé per anar a la cova del dimoni?
-Si, està a l'altra vora.

El barquer el va travessar fins a l'altra vora, i en arribar li va dir:
- Mire, a veure si li pot dir al dimoni per què estic jo sempre ací i no puc eixir-me'n mai, i sempre estic remant.
-No es preocupe, que jo li ho preguntaré,

El xicot aplegà a la cova del dimoni, i estava sa mare allí a la porta.
-Que és ací la cova del dimoni – preguntà el xicot.
-Sí. Que vosté què volia? – va respondre la mare del dimoni.
-Jo volia els tres pèls del dimoni.
-Ai fillet! Això no pot ser!
-Com que no pot ser? És que m'ho ha dit el senyor rei, sap vosté?...
-Mira, ara m'asseuré jo ací. Deu estar a punt de vindre. Però... ell sentirà l'olor de la carn humana i voldrà menjar-se't. Mira, amaga't ací davall de les meues faldilles, i així tu escoltes, que jo ja veuré com li'ls arranque.

S'hi asseuen, i a la poca estona entra el dimoni...
-Oi!, ací jo sent una olor rara!
-Tu el que tens és son. Asseu-te ací als meus peus i pega una becadeta.

El dimoni li va fer cas i es va asseure, va tombar el cap damunt dels genolls de sa mare, i esta va començar a rascar-li el cap, fins que aquest es va adormir. En això que sa mare li pega una estirada i li arrenca un pèl... El dimoni es va despertar ..
-Oi quin mal, mare!
-És que estava somiant... que en un poble hi havia un arbre que feia pomes d'or i ara s'ha assecat...
-Això és que cal esgarrapar les arrels, perquè hi ha una granota que se les menja i les rosega. Que la maten i tornarà a fer pomes d'or...

Però aquest tenia molta son i es va tornar a tombar damunt sa mare. Quan ja estava ben adormit, sa mare li va pegar una altra estirada, li arrencà un altre pèl...
-Que què fas, mare?
-Es que estava somiant… que en un poble hi havia una font que brollava vi i també s’ha assecat
- Bo, que esgarrapen la canonada d’obra i tornarà a brollar vi.

El dimoni va tomar a tombar-se sobre els genolls  de sa mare.  Li quedava ja només un pèl, i quan es va adormir, sa mare li pegà una estirada i li l’arrencà... El dimoni es va despertar i es va cabrejar moltíssim, i ja no volia dormir més …
-Ai fill meu!, no t’enfades tant. És que estava somiant... que el barquer sempre està damunt la seua barca, i mai no se'n pot anar el pobret…
-Això és ben fàcil. Quan hi puge algú, que li done els rems i ell que bote a terra, i s’haurà salvat per sempre més.

El dimoni se'n va anar, i en això, el xicot va eixir de l'amagatall, va agafar els tres pèls, li va donar les gràcies a la mare del dimoni i se'n va anar cap al palau.

En això va arribar al riu, on l'esperava el barquer...
-Que què em diu?
-Mireu, ara quan passe jo, al primer que vinga, li dóna els rems i vosté bota a l’altre costat, i així es deslliurarà.
- Oi! Oi què bé!

El barquer estava tan content que li va donar al xicot una bossa d'or, i així el xiquet se'n va anar tot carregat amb una bossa d'or cap al poble de la font de vi.

En arribar-hi, va veure uns hòmens que l'esperaven.
-Que què ens diu?
-Que la canonada s'ha embussat, que esgarrapen i que la desembussen, i tornarà a brollar vi.

Els veïns d'aquell poble es van posar molt contents, i li van regalar per agraïment una altra bossa d'or.

Per tant, el xic ja en portava dos, de bosses d'or. Tot caminant, el xicot va arribar al darrer poble i uns quants veïns l'esperaven.
-Oi! ja estàs ací?
-Si. Miren, ja me'n vaig cap al palau.
-Que què ens dius?
-Que li esgarrapen a l'arbre les arrels, que té una granota que rosega la soca. La maten, la granota, i l'arbre tornarà a fer pomes d’or.

Els veïns es queden també molt contents, i li regalen un altra bossa d’or. I el xicot se’n va cap al palau  carregat amb tres bosses d'or i els tres pèls del dimoni...

El xicot arriba al palau, i quan el rei el veu entrar no s’ho creu…

-Però...ets tu?

-Sí, senyor. Mire, els tres pèls del dimoni i tres bosses d’or.

En veure això, el rei es va quedar així una mica més content. Però tot i això com que era molt avariciós i molt cobejós, li va dir:
-Si que ets valent! Sí que et vull perrquè sigues el meu gendre.

açò...mmm… encara queda més or? - diu fent-se el desmenjar.
-Oi! Sí senyor, tot el que vosté vulga! Vaja cap ací i després cap allà i en trobarà tant que ni li cabrà en les butxaques.

Ja se’n va el rei amb la seua avaríc ia i quan arriba al riu, el barquer li dona els rems i bota a l’altre costat. Així el rei s’hi va quedar per a tota la vida remant i remant, perquè ja ho diu la dita: “L’avarícia al sac li fa forat”.

I conte acabat, per la ximenera se n’ha anar!

Cauen anissos i torrat!

i qui no s’alce, s’ha cagat!!!