P.27 Ressenya lectura tècnica 1

En primer lloc,  cal destacar que la literatura és un art, l'art de la paraula que ens permet identificar-nos i expressar-nos. Molts escriptors que s'han dedicat a produir contes, novel·les ho han fet amb el cor, han creat mons imaginaris, investigat per a crear les seues obres i per açò precisament és que podem dir que la literatura no són solament paraules escrites en un llibre.  A través de la lectura constant el xiquet s’adquireixen unes habilitats com per exemple aprendre a expressar-se millor, adquirir vocabulari, es a dir obtindré una millor ortografia la qual cosa és essencial per a l'ensenyament de la literatura en l'escola. Però l'ensenyar a través d'ella no ha de ser l'objectiu principal, sinó que hem d’aconseguir que els nens adquirisquen el gust per la lectura, que nasca d'ells la necessitat d'acostar-se a un llibre. La resta vindrà solament.

Gianni Rodari (1920-1980) va naixer a Italia. Va ser periodista, professor, militant polític, escriptor i pedagog i divulgador de les noves metodologies educatives. Va escriure molts llibres, majoritàriament de literatura infantil i juvenil, amb els quals es va convertir en un dels escriptors per a xiquets. Per això va rebre el major gallardó internacional per a escriptors d’aquest gènere, es a dir, el premi Christian Andersen a la literatura infantil.

Gramàtica de la fantasia és una obra composada per 45 capítols, relacionats entre ells, que composen una barreja d’activitats per incentivar la creació d’històries amb la introducció de records de la seua experiència. Aquesta experiència fa que el llibre tinga una part emotiva i propera cap al lector. L’obra està dedicada a totes les persones interessades en motivar als xiquets en la creació i estimulació de la creativitat. A més amb ell pretén implantar en l’educació la imaginació. Aquesta narrativa narra les vivències de Rodari a Reggio Emilia quan va dirigir un conjunt de trobades per a educadors  en la qual hauria de donar a conèixer la seua teoria de la fantasia.

El llibre comença introduint el context i la seua trajectòria professional i intenta concretar què és Gramàtica de la fantasia. Rodari amb jocs com per exemple: “El binomi fantàstic”, “L’aprofitament d’errors ortogràfics”, “El prefix fantàstic”... tracta d’explicar com fomentar la creativitat en els xiquets i fer florir la seua imaginació mitjançant l’art alliberador de la paraula. Dóna importància a la necessitat que la imaginació tinga el seu lloc dins de la educació, tot el llibre, es basa en donar tècniques per a brotar aquesta imaginació. A més, les seues tècniques estan basades en la seua experiència personal, i  les fa amb raonament pedagògic. El primer aspecte que l'autor intenta aclarir és: la paraula llançada dins de la ment per casualitat que provoca una sèrie infinita de reaccions en cadena, deixant així oberta l'experiència, la memòria, la fantasia, el subconscient i deixant veure que una paraula qualsevol pot reviure records que creiem oblidats. Com per exemple la paraula hola que s’utilitza al llibre ha fet que el xiquet recorde moltes coses i a més una totes les idees que tenia sobre aquesta i amb totes elles pot qualificar-la com una paraula bona.

Insisteix que mai s’ha de menysprear la capacitat creativa d’un xiquet, i quan  es deixa clar que els xiquets la tenen, Rodari exposarà tècniques que es poden utilitzar per a fomentar-la. Aleshores, a partir d'aquest moment l'estructura del llibre consta de capítols en què s'expliquen cadascuna de les tècniques, s'exposa la pròpia experiència de l'autor i s'analitza en profunditat el funcionament de les mateixes.

Dels 45 capítols, m’agradaria destacar dos que exemplifiquen a la perfecció l’art d’inventar histories en ambdós contextos, el qual és una interacció recíproca. En quant al context educatiu  ‘’caputxeta en helicòpter’’ en la qual trenca amb els contes tradicionals. Aquest capítol hem va recordar al llibre que havien llegit durant aquest quadrimestre anomenat “T’he agafat caputxeta”, en el qual l’història de caputxeta estava tota canviada pel canvi del rol dels personatges. En aquesta activitat no canvia tant la història sinó que el que fa l'educador és donar al xiquet cinc paraules que suggereixen a Caputxeta però canvia una i així podem observar la capacitat dels xiquets per a reaccionar enfront d’un nou element inesperat. I ‘’la joguina com a personatge’’ en el qual es destaca la capacitat imaginativa innata dels xiquets , amb la qual fan dels joguets o els tracten com coses, animals, màquines... Inventar històries amb els joguets és quasi natural.

N’hi ha que destacar d’aquesta obra una gran quantitat de material per a treballar, per desenvolupar nosaltres mateixos com a futurs docents moltes activitats. Moltes idees pedagògiques que podríem desenvolupar dins de l’educació actual serien:  la transformació del món creat per ells, considerar l’error com un pas per evolucionar i fer noves creacions, creure en la nostra capacitat transformadora del llenguatge i per últim, confiar en la que el joc és una ferramenta molt útil per a que els xiquets s’expressen.

En canvi, l’obra escasseja d’objectivitat, ell mateix diu que en la seua època no n’hi havien tants estudis ni tanta informació com ara aleshores ell conta el que a ell li ha anat be i el que no, és a dir, només es basa en la seua experiència. Aleshores diu que algunes pràctiques a la gent l’han anat be però a ell no, les titlla. I ens vol recalcar que tot el que posa al llibre funciona la perfecció. Plasma perfectament al llibre la seua ideologia, defèn el seu pensament per damunt de tots. Crec que en totes les metodologies n’hi ha algun defecte i coses per a millorar i en aquest segon ell no n’hi hauria.

Cal destacar que a pesar de ser un llibre molt longeu, té una gran utilitat didàctica ja que les metodologies proposades són vigents en l'actualitat. Aquest llibre es un exemplar inventari de com contribuir a l’art d’inventar històries, dirigit tant per als educadors com per als pares. Jo afirmaria com varen comentar a la tertúlia que aquesta obra no alimenta la imaginació sinó que ajuda als xiquets a plantejar la seua realitat. A més, els xiquets normalment es relacionen amb els llibres per obligació però així no es produeix una situació creativa.

En conclusió puc dir que llegint açò m’ha fet reflexionar sobre com es poden posar en relació amb altres aspectes de l’aprenentatge la importància de la creativitat.  El pensament creatiu no ha de ser la finalitat sinó una capacitat de pensar que aplica estratègies diferents i útils a la manera de resoldre problemes.   Ficar la seua experiència, comentar i que l’autor tingués en compte tots els factors dins de l’educació d’un xiquet crec que fan d’aquesta obra literària un recurs amb molt valor.