P27 - RESSENYA LECTURA TÉCNICA - GRAMÀTICA DE LA FANTASIA

La següent pràctica consisteix en fer una ressenya sobre una lectura tècnica de la qual ja vam fer una tertúlia a classe, en el meu cas vaig a parlar de “Gramática de la fantasía. Introducción al altre de contar historias” de Gianni Rodari, un esritor, pedagog i periodista italià especialitzat en literatura infantil i juvenil, fins a dia d’avui, és l’únic escritor italià que va guanyar el premi Hans Christian Andersen.

"Me he convertido en escritor para niños por casualidad. Fue una necesidad profesional: en una página dominical del periódico donde trabajaba se necesitaba algo para niños. Y así he comenzado escribir narraciones. Ha sido un descubrimiento, incluso para mí, que después me ha acaparado, me ha gustado, incitándome a comprender qué oficio era, qué sentido tenía." (Revista CLIJ, n° 36, 1992, p. 20.)

Tot i que no és un llibre per a nens, sí que ho és sobre nens i el que pretén Gianni Rodari és aconseguir que l’escola i l’àmbit familiar estimulen als xiquets a crear i no només a obeir i rebre coneixement de forma passiva, el que m’agradaria destacar, és que aquests jocs estan avalats per la pròpia experiència de l’autor en les aules.

L’obra està composada per 44 capítols que descriuen diferents formes de fomentar la  imaginació i creativitat dels nens mitjançant jocs que inciten a crear noves paraules i posteriorment històries; també té un últim capítol que és una espècie d’annex amb informació addicional.

A més de dividir-se en capítols l’obra també es divideix en parts. El primer capítol són els preliminars on l’autor ens dona una breu informació sobre la seua trajectòria professional i intenta concretar què és “Gramàtica de la fantasia”, seguidament des del segon capítol fins al desè, l’autor va explicat diferents tècniques (binomio fantástico, juego del cuentacuentos, el extrañamiento, el nonsense...) per al desenvolupament de la imaginació i jocs que ajudaran als nens a crear històries. També aprofita els errors ortogràfics de forma creativa amb “Limerick, la adivinanza y la falsa adivinanza”.  Del capítol quinze al vint-i-set, Rodari desenvolupa el tema entorn al conte popular i la seua presència en els jocs d’ivenció. A continuació, del capítol vint-i-huit fins al quaranta quatre desenvolupa diversos aspectes entorn al centre d’interès de la infància, en aquesta part abraça temes com el joc, el teatre de titelles i marionetes, la creativitat en l’escola, etc., sempre relacionats com he dit prèviament amb la creació d’històries i de les vivències del propi autor.

Des del meu punt de vista m’ha agradat molt aquest llibre, ja que es pot utilitzar com material didàctic ja no com a docent, sinó també com a pares per a fer una estimulació extra als nens, perquè no és el típic llibre que resumeix dient que hem de fomentar la lectura però no fica exemples pràctics, aquest si que ho fa.

D’altra banda també m’agradaria destacar el paper de psicoanalista que desenvolupa Gianni Rodari en aquesta obra, ja que conta experiències pròpies dels nens que les ha utilitzat posteriorment per entendre molts comportaments i actituds d’aquests.

Entre les tècniques que més m’han cridat l’atenció podria destacar “Qué ocurriría si” que consisteix en formular aquesta pregunta a més d’un subjecte i un predicat donant com a unió l hipòtesi sobre la qual treballar; “Historias tabú”, ja que hi ha determinades paraules que els nens veuen com “prohibides” per la seua càrrega significativa, com per exemple “caca” i la tècnica consisteix en crear històries al voltant d’eixa paraula rebaixant la seua càrrega pejorativa, a més jo ficaria exemple d’algun llibre amb temes tabú com per exemple El llibre de la caca.

També m’agrada molt perquè utilitza l’error per a aprendre (error creatiu) ja que la majoria de nens no participen en classe o en molts contextos no fan alguna cosa per por a equivocar-se i els hem d’ensenyar que equivocar-se també serveix per a aprendre i d’esta forma llevar-los la por.

Per tant, després de la lectura d’aquesta obra puc concloure dient que el llibre es descompon en dos parts generals, un poc barrejades per trobar-les al llibre. La primera estudia mètodes o tècniques per incentivar la creativitat. En ella engloba les explicacions sobre el binomi fantàstic i les seues variants; també formen part d’aquesta propostes com les de crear endevinalles, utilitzar contes tradicionals com a matèria prima per a diversos jocs, etc. En la segona part Rodari critica el sistema educatiu i les propostes de canvi, però no sols s’adreça a l’escola, sinó també a la família i a la societat en general, perquè l’autor focalitza aquells àmbits que envolten al xiquet. En aquesta part inclouria l’ús creatiu de l’error, les històries tabú, com fer que el xiquet perda les pors, etc.

També em pareix important recalcar també la idea de que quan es té més coneixement sobre tot, és millor per crear, ja que coneixement i creativitat són dos termes que estan lligats, i faig èmfasi en el terme de coneixement, ja que aquest no significa memoritzar, i això també els ho hem d’ensenyar als nostres futurs alumnes.

Ja finalment, dir que és possible una educació a través de la creativitat, per açò l’hem de fomentar en les nostres aules, i nosaltres, com a docents hem de ser els animadors i promotors d’aquesta creativitat, i a més d’aquesta també hem de tenir present la imaginació com una qualitat que ha d’estar en la pràctica educativa. Com bé parla Rodari dels contes populars i les seues variants, hem de considerar aquest com un element important i des del meu punt de vist imprescindible en l’escola, ja que aquests contenen un gran valor històric, cultural i pedagògic.

A més, d’altra banda, aquest llibre en senya a utilitzar qualsevol situació quotidiana per a que els xiquets creen una història a partir d’ella i finalment els aspecte que més remarcaria és el de la relació dels nens amb els temes considerats socialment “tabú” ja que hem d’ensenyar-los des de ben menuts a poder parlar sobre qualsevol tema amb completa tranquil·litat , com he dit abans, restant-li la càrrega pejorativa a certs temes, però no deixant-los en l’oblit.